Solo exhibition, April 2024 Espacio88, Barcelona.
Quan se m’apropa, l’alè d’un altre cos em recorre el nas, la faringe i l’esòfag fins arribar-me als pulmons. Tot allò que secreta l’esclat d’un riure podrà arribar- me a la boca, i empremtarà i regalimarà pel meu cos. És probable que el contagi passi així, o bé per aire o bé per aigua; també per contagi d’emocions, d’idees, de nervis o de ganes, que han permès als organismes que conformen aquesta mostra proliferar a través de la veu, l’afecte, potser de la telepatia.
Martina Manyà planteja Contagi així, com a propagació d’intuïcions, relacions i processos materials; tambe de límits que, com la pell, s’estrenyen i s’eixamplen. Tots aquests manerismes, entonacions, i indagacions s’encomanen de cos a cos pels seus porus, líquids i sospirs grupals, però també per sinèrgies i simbiosis. Cada taca que es dissol sobre la tela n’esdevé també una empremta, desbordant o confinada per plecs, tall i estrips. Als granets que formen el teixit de cotó, la pintura n’inunda uns, en voreja d’altres; cada obra opera a mode de llacs o d’embassaments, precipitant-se, contenint-se o bé emergint sobre la tela. En aquest sentit, aquests colors semblen també ser cossos.
Així, gargots, taques o esquitxades s’enfilen adonant-se que volen ser Brot, branques, fulles, bassals, però també ganyotes, Maranya, braços o cames de personatges. Potser és la necessitat d’intercanviar baf o saliva, perquè el procés infecciós de contagi tingui lloc, que les obres també sorgeixen co a paisatges marins, núvols, Ocells i peixos, d’altres, fotogrames de cèl·lules o de bacteris vists a través d’un microscopi.
El cos de l’artista ha intuït el rumb de les traçades i guixades sobre les teles de la mateixa manera que n’ha cosit, desplegat o retallat d’altres; el collage, l’entramat o l’ús de pedaços sobrants ha permès desfer i refer-ne els límit i reanimar-los com a teixits, tapissos o objectes-joc*. D’aquesta manera hi han col·laborat també altres cossos, compartint converses, processos i espais, descartant idees i incubant-ne d’altres. Així, s’ha format aquest ecosistema de la mateixa manera que es contagia un badall, una cançó, o un atac de riure. L’amor, l’amistat, la revolució, també són contagis.
*Mariona Cañadas i Pedro Murúa han utilitzat descartes de l’artista com a trama i ordit, i com a suports per a un joc-objecte.
Text de Mireia Molina Costa.
The weaving tapestry is made in collaboration with Mariona Cañadas, the felt tapestry is made collectively by Tornen les Esquelles, the wooden game is made by Pedro Murúa with leftovers of my paintings and the text is written by Mireia Molina Costa.